arg0s

 

 

    

 

He tingut això totalment abandonat últimament, i és que no he tingut ganes d'actualitzar.

 

Farà cosa de tres mesos la meva gossa va morir. De fet, la vam portar a matar (si es tracta d'un gos, li diuen "sacrificar", i si es tracta d'una persona "eutanàsia activa", però ambdues expressions volen dir "matar").

Havia tingut una vida llarga i saludable. Només durant l'últim any dels seus gairebé dinou, va fer-se evident que s'apagava. Estava terminal, i quan un algú està així, només li espera una agonia lenta i dolorosa, així que abans que això arribés (i era qüestió d'hores, i no de dies, tal i com ja estava), vam decidir posar fi a la seva existència.

Es va adormir plàcidament, com quan era un cadellet, reposant el seu cap sobre la meva mà, i es va acabar.

 

Jo tenia al voltant d'onze anys, quan va arribar la Xip a casa. He passat més de mitja vida amb ella al costat, però no es tracta tant de la quantitat d'anys que han estat (que, sortosament, han estat molts), sinó de quins anys de la meva vida han estat: dels 11 als més de 29... El final de la meva infància, l'adolescència, l'entrada a l'edat adulta...

 

Realment suposo que és una relació molt especial la que s'estableix amb un gos. Tan especial, que sóc incapaç de descriure-la. I és que és, de fet, una relació sense paraules, només pura empatia. El cervell d'un gos es basa, principalment, en el sistema límbic, cosa que vol dir que és un ésser purament emocional. La Xip no parlava... però no li va fer mai falta per a fer-se entendre dins de clan familiar. En canvi, molts humans, per més que parlin, en essència, acaben sense entendre's mai. Segur que les paraules queden curtes per a una comunicació més universal, més enllà de cultures, ètnies i espècies.

 

És irònic que a vegades siguin les bèsties les que ens hagin de despertar els instins que ens ajudin a ser millors persones... Si més no, estic content d'haver crescut amb la Xip, sobretot espiritualment.

 

Avui farà un any que vaig conèixer una persona que, d'alguna manera, em va canviar. I ho va fer en molts sentits que ni jo hauria dit mai, ni ella mateixa no podria imaginar.

La d'ara és una sensació agredolça difícil de definir, i potser impossible de comprendre. Segurament, l'únic que hi ha per comprendre és que hi ha coses incomprensibles.

 

 

  

 

 

 

 

 

                              Velvet Underground:  Venus in Furs          

 

"El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes (1605)"

 

 

 

       

 

 

 

 

 

 

 

Abans de res, i per qui encara no ho sàpiga malgrat la meva militància: SÓC ATEU. I odio de manera especial les tres grans religions monoteïstes (judaisme, cristianisme i islam), per diversos motius que potser explicaré (o no) un altre dia... Per a més informació sobre el tema, us recomano el "Tractat d'ateologia" de Michel Onfray. És un llibre una mica farragós de llegir, però interessant al capdavall.

 

Fet aquest aclariment, i sabent que no parlo d'éssers sobrenaturals en aquest article, em pregunto: què més podem entendre com a religió? Segons una accepció del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, la religió també pot ser un conjunt de principis i pràctiques dirigits a servar ferventment un ideal, una institució.

 

Des d'aquest punt de vista m'imagino que tothom tenim les nostres pròpies religions, entenent-les com a conjunts idees preconcebudes de caràcter immutable.

La mateixa naturalesa humana fa que tinguem una comprensió linial de les coses basada en la relació causa-efecte entre elles. Com a humans, però, també tenim tendència a buscar de manera natural, automàtica i irreflexiva, el "per què" de les coses. I a no ser que estiguem parlant de determinades conductes socials, la pregunta ja és sobrera.

Però tot i així ens entestem en buscar aquest "per què", i si no el trobem, ens l'inventem.

El resultat d'això és la inversió del sentit entre causa-efecte de les coses, convertint allò que és efecte en un motiu previ que dóna raó a l'existència de la seva causa, converint-se així en la conseqüència. No és estrany, doncs, que molta gent cregui en plans traçats, conspiracions de les forces de l'univers, que fan que certes coses passin. Digues-li destí, digues-li actuació divina. Tot plegat, fantasies producte d'una mala interpretació de la realitat.

Amb un exemple simplificat potser es veurà més clar: nosaltres existim (efecte) perquè el sol existeix (causa). Això és el "com".

Inventem-nos, ara, un "per què": el sol existeix (efecte) perquè nosaltres puguem existir (motiu).

 

Altres vegades, aquesta inversió de conceptes és tan quotidiana que està bé que de tant en tant algú ens la corregeixi: No ens agraden les coses quan són boniques, sinó que les coses són boniques quan ens agraden.

 

No tot és sempre tan clar, ja que les causes i els efectes s'encadenen formant línies llargues i ramificades, creant realitats més complexes i interessants. Vull dir que una causa pot tenir diversos efectes, i cadascun d'aquests efectes pot ser, a la vegada, causa d'altres esdeveniments. A més, es barregen les relacions entre allò que és, i allò que podria ser...

En una xarxa d'aquestes característiques, la introducció en el sistema d'una "motivació", una "raó de ser", una "inversió en la causa-efecte" que nosaltres mateixos hàgim elaborat o heretat de referents culturals sense reflexió, pot quedar, sovint, camuflada com un virus dins de la cadena d'ADN de la comprensió de conceptes, siguent gairebé imperceptible de forma aïllada. Però, com passa amb tots els virus, els seus efectes poden ser devastadors per a l'organisme. En aquest cas, l'organisme és la comprensió de la realitat.

 

Per què tendim a buscar el per què, quan no sabem ni el com? Tenim respostes emocionals. En tot acte humà, i, per tant, també en tot procés cognitiu, sempre hi és present la pròpia voluntat, els nostres desitjos, les il·lusions, els anhels, les aspiracions, les emocions... Com va dir Juli Cèsar: Fere libenter homines id quod volunt credunt (els homes tendeixen a creure allò que desitgen). Aquesta és la base de tota religió.

 

Últimament he llegit força sobre processos cognitius, pensament vertical, pensament lateral, dreceres heurístiques, serendípies... A part, també hi ha una sèrie d'esdeveniments (positius!) a la meva vida en els últims mesos. Gent nova, relacions noves, idees noves, que m'estan fent reflexionar bastant, i que de moment ja m'han canviat uns quants esquemes. 

El meu pensament funciona per imatges, i és només a través d'imatges la manera com tinc d'entendre i explicar qualsevol concepte. Ara mateix m'imagino un espai tridimensional farcit de punts, com partícules de pols en suspensió dins d'una sala, on cada partícula de pols és un esdeveniment aïllat. Això és la realitat en si, per mi.

Com a humans, nosaltres tracem línies que uneixen aquests punts, que els converteix, a partir d'aquí, en causes i efectes. Aquesta xarxa de línies (i no pas els punts en si) és el coneixement que nosaltres tenim de la realitat. Diguem-li realitat, diguem-li vida.

 

M'he adonat que nosaltres mateixos, a través de la "voluntat" i els "desitjos" que deia abans, limitem el propi punt de vista sobre les coses. Des del moment en què sóm nosaltres que mirem la realitat, veiem allò que volem veure. Sovint, els arbres no ens deixen veure el bosc. Veiem línies aïllades, sense adonar-nos de la seva relació dins del sistema.

 

Aquesta restricció mental, aquesta religió, és la que certament estic perdent... La vida no és pas la suma de punts repartits en l'espai, que deia abans, sinó la multiplicitat de línies traçables (que no traçades) entre ells.

 

 

               

 

 

 

     

 

 

 

 

 

 

You're struggling in the dark

 

 

 

 

 

 

Pau Casals fou un dels més grans músics i violoncel·listes de tots els temps. Casals també va ser un gran defensor de la pau i els drets humans, arribant a ser proposat com a candidat al Premi Nobel de la Pau el 1958. 

L'activisme d'aquest home va ser exemplar.

 

Amb l'arribada de Franco al poder, Pau Casals es va negar a tocar fins que els governs democràtics actuessin contra el règim de Franco.

Mai un silenci no havia estat tant sentit com aquest. Malgrat tot, tothom va mirar cap a una altra banda, sense fer res contra el règim dictatorial de l'Estat Espanyol.

 

Tal dia com avui, el 24 d'octubre de 1971, Pau Casals va rebre la Medalla de la Pau, de mans del secretari general de les Nacions Unides, U Thau. Aquell mateix any, Casals havia compost l'Himne de les Nacions Unides, que va dirigir aquell 24 d'octubre de fa 36 anys, en un concert a la mateixa seu, on també va interpretar "El cant dels ocells".

 

Avui voldria recuperar les emotives paraules que va pronunciar aquest gran home davant de tota l'Assamblea. És important el que diu, sobretot per a qui, com jo, comparteixi la seva nacionalitat. Però tinc la sensació que hi ha alguna cosa més, per sobre de tot això, que em commou i em remou per dintre, em fa tremolar, i em deixa un nus a la gola, a punt de fer-me plorar.

 

Dos anys després, el cor de Pau Casals es parava definitivament, a l'edat de noranta-sis anys, a San Juan de Puerto Rico. 

 

              

 

 

 

Recordo que quan anava a l'institut (jo feia 2n de BUP, o sigui que era l'any 1994), durant una classe d'anglès, se'ns va oferir als alumnes la possibilitat de cartejar-nos (completament a part dels estudis) amb gent d'altres països. Jo m'hi vaig apuntar. Per un preu simbòlic (em sembla que eren 200 pta), tu donaves les teves dades postals a una empresa que les gestionava, a canvi de les dades de dues persones de fora del teu país.

A mi em van donar les adreces de dues noies: la Vicky Harris, del Regne Unit, i la Megumi Takaoka, del Japó. La primera només va contestar una vegada, i la segona, mai. Em feia molta il·lusió poder tenir amistats (o contactes, o com en vulgueu dir) d'altres indrets, i d'altres cultures. Va ser força frustrant, la veritat, que no funcionés.

 

Al cap de sis anys això va canviar amb l'arribada d'internet a casa meva. Des de llavors, la immediatesa que suposa aquest mitjà m'ha permès posar-me en contacte amb gent d'Estònia, Polònia, Canadà, Estats Units, Líban, Mèxic... Actualment han aparegut pàgines gratuïtes especialitzades en contactes internacionals com aquests. Xarxes socials, en diuen.

En una d'aquestes pàgines, fa relativament poc, vaig entrar a xafardejar pel perfil personal d'una noia de Taiwan que es diu Sabrina, sense arribar a deixar-li cap missatge.

Al cap d'un cert temps, però, era la Sabrina la que es posava en contacte amb mi, a partir de gustos musicals comuns. Només vam creuar un parell de correus electrònics, ja que malgrat haver-nos agregat al messenger, la diferència horària entre Taipei i Barcelona feia molt difícil que puguéssim coincidir connectats al mateix temps. Tot i així, els correus duien missatges interessants i estaven ben estructurats. Em va agradar intercanviar opinions amb ella.

 

Però no penses mai, en aquests casos, que algun dia puguis arribar a conèixer en persona a algú de tan i tan lluny.

 

Dijous passat sopava amb la Sabrina, a la terrassa d'un restaurant del Born.

 

Qui ho havia de dir, oi? Resulta que era l'últim dia que passava a Barcelona, en unes vacances que està fent per Europa.

Vaig estar molt content de poder trobar-me amb ella. És una noia que de seguida es va mostrar molt comunicativa, i en cap moment no em vaig sentir gens estrany ni incòmode parlant amb ella, malgrat el meu anglès oral mediocre. Al cap d'un minut de tractar-la, era com si la conegués de tota la vida (i espero haver correspost en aquest sentit, també). Oberta, natural, intel·ligent i simpàtica com la que més, i la seva actitud, la seva manera de fer, em va arribar a provocar certa admiració sincera. Em va fer sentir molt bé.

 

Fa un parell de mesos, jo xafardejava a les tantes de la nit pel perfil públic d'algú que semblava que només podia existir en forma de bits d'informació en un ordinador; i ara és una persona real, una part de la qual ja s'ha quedat aquí, en aquesta banda del món on sóc jo.

Em fa gràcia pensar que una part de mi, l'eco d'un instant de la meva vida, viatjarà amb la Sabrina fins a l'altra banda del món, en forma de record, i també s'hi instal·larà.

 

---

---

 

De tota manera, hi ha hagut una cosa que m'ha aigualit una mica (MOLT) la festa: el genoll esquerre. Tota la cursa coixejant, amb un mal de tres parells de collons que en alguns moments m'ha fet saltar les llàgrimes i tot (literalment parlant). Cada passa ha estat duríssima, i a partir del km 7, un veritable suplici. Si no hagués estat per això, hauria anat molt còmode, perquè per tota la resta em trobava realment bé.

 

Llàstima d'això, doncs, perquè l'ambient era molt maco. I les noies atlètiques amb malles, també.

 

 

 

Al matí, en anar a creuar un carrer, passant entremig de dos cotxes aparcats, em vaig fotre una hòstia descomunal al genoll esquerre amb una bola de remolc que no havia vist.

És indignant, perquè aquestes boles ja fa anys que estan prohibides. I és que en cas d'accident, MATEN. A mi em va malmetre el genoll, i per tant, cada vegada que vegi un cotxe amb bola, li malmetré els dos retrovisors, i en paus.

 

 

No content amb això, dijous me'n vaig anar a córrer a la cinta... i al quilòmetre 7,5 em vaig adonar que no era normal el mal que em feia el genoll esquerre. Aleshores em vaig recordar de la bola de remolc, del cabronàs del seu propietari, i de tota la seva família.

 

Conscient d'això, divendres i dissabte vaig fer bondat relativa. El genoll em fotia força mal, i per tant no vaig anar a córrer (tot i que sí que vaig anar a l'IKEA, que el pis encara està per moblar).

 

I què ha passat avui? el genoll em seguia fent mal... més que ahir i abans d'ahir, de fet. Però com que en orgull no em guanya ningú, he fet la carrera fins el final... coixejant tota l'estona (ho repeteixo, perquè no és cap exageració...)

I ara no em puc ni bellugar per culpa d'haver-lo forçat... però bé... ni que sigui mitjançant artroscòpia, això es pot arreglar. I el meu orgull és molt més important que totes les coses! A més, el proper cop serà més fàcil superar-me: competiré contra un coix!

Ja sé que fa temps que no actualitzo això. Sincerament: no tinc temps.

 

Per una banda hi ha la feina.

Cada vegada hi tinc més responsabilitats, i, per tant, obligacions. Amb això tinc ocupada tota la setmana, de dilluns a divendres. Per sort també hi tinc contracte indefinit, ara que ja va fer un any que hi treballo. 

 

També hi ha el pis.

Ja fa temps que em van entregar les claus, ja he començat a pagar hipoteca, ja he donat d'alta els serveis de telèfon, aigua i electricitat (falta internet), i ja hi tinc tots els electrodomèstics. Ara estic ficat amb el tema de mobiliari, ja que hi ha alguna cosa que me la dissenyaré jo mateix (que es noti que sóc arquitecte i dels bons, recollons!). Amb això tinc ocupats els dissabtes.

 

Em vaig apuntar a la cursa de bombers del dia 1 d'abril a Barcelona.

L'únic objectiu és acabar-la sense parar de córrer (10 km), en una horeta més o menys. Amb això estaré prou content, però de tota manera necessito una mica d'entrenament. Així doncs, cada dia faig entre 5 i 10 km. Això em fa estar en forma... però també em fa estar cansat. I si estic cansat, no tinc ganes d'actualitzar el blog, apa!

 

També tinc l'ortodòncia... que si bé no em pren massa temps més enllà de la sessió mensual de tortura, em puteja durant tot el dia. I si estic putejat tampoc no tinc ganes d'actualitzar res, hòstia!

 

Ah, i el cap de setmana passat el vaig dedicar a anar a visitar les falles de València, amb la Sílvia i en Dani!

Reconec públicament que vaig tenir les meves diferències en el seu moment amb en Dani... però bé... diferències molt més greus he tingut amb altra gent, i també s'ha de dir que no tothom sabem comportar-nos civilitzadament sempre, pels motius que siguin (que no han de ser mai excusa).

Aquesta vegada sí que ho hem sabut fer tots dos. I ves a saber... donat que la psicologia és prou complicada com perquè ni tan sols els psicòlegs en sàpiguen res de res, també és possible que hi haguessin hagut elements perturbadors del bon rotllo que ara ja no hi són. Sigui com sigui, a mi m'agrada el bon rotllo, i això és el que hi ha.
Ei... per cert: qui no hagi estat a les falles, que hi vagi alguna vegada, que és per veure-ho. Les falles pròpiament dites són autèntiques obres d'art (les bones, clar). I les mascletaes! Sembla que no pugui ser, tant de soroll! I MENYS DES DE TERCERA FILA! Per no parlar de la quantitat de falleres que circulen pel carrer... i de totes les mides i edats: majors i menors! I la quantitat de gent que hi ha...
La llàstima va ser no poder assistir a la cremà... però bé... era dilluns, i tinc una hipoteca per pagar, i no és qüestió de deixar perdre el contracte indefinit, tampoc...

Em va agradar la manera com hi vam anar: d'una setmana per l'altra. Pim pam! A veure si ens acostumem a fer coses així, que molen.

 

Queden pendents les barraques de Girona, i la pluja d'estrelles d'estiu al Cap de Creus.  

 

 

 

Ja fa estona que és de nit.

Tanco la porta de l'habitació, deixant el món a l'altra banda, i em desfaig de la roba diürna, com un submarinista traient-se l'equip d'immersió just després de sortir de l'aigua. Em fico al llit. Noto la suavitat del llençols a la pell, i la flassada, flonja.

Avui no tinc intenció de llegir, de manera que apago el llum. Sense contacte visual, tot el que no està tocant el cos desapareix. I jo m'endinso en un univers de roba de fil i escalfor, fonent-m'hi, entre coixins.

Aviat els neurotransmissors reaccionen a la foscor, i la dopamina cedeix protagonisme a la serotonina. Els músculs es relaxen i em torno ingràvid de manera gradual. L'únic so proper és el de la meva pròpia respiració, l'única vibració, la dels batecs del meu cor, que cada vegada són més lents. Els pensaments se m'enterboleixen, i la noció de l'espai i el temps em canvia... Encara no dormo, però tampoc no estic despert.

Gaudeixo plenament d'aquest estat inconscient de consciència (o estat conscient d'inconsciència?), de despreocupació total, de tranquil·litat absoluta, de calma, de serenor, de pau, fins que de mica en mica m'esvaeixo i deixo d'existir...

 

...fins el matí següent.